Evocar

S'evoquen records al fràgil plat de porcellana, la sopa fa d'espill i me’ls reflecteix, fen-me sang a l'orgull, mentre que la meua ment juga amb les lletres mullades que es troben dins, com si d'un passatemps es tractara: les junta per a recordar les doloroses paraules d'aquell moment que en tinc ara en la memòria. No es agradable recordar totes les sensacions falsament plaents que han acabat sent un no res en huit mesos d'atac (per la meua part) constant, missatges que demanaven la seua rendició, missatges que deien la meua, missatges que presentaven batalla de conquesta i em va fer escac i mat i...

El temps es qui gela les calentes venes plenes d'hormones (l’adolescència...)  al igual que la pastosa sopa.... Me la mengí? No recorde si ho faig o no, solament tinc records que s'avoquen i no paren de d’ajuntar-se’n,  produint-me una espiral de tristesa pudenta que em fa perdre en un món lluny de la llum, lluny de la realitat, entre les tenebres de la por i de la vergonya, de la impotència i del desesperi... Ja no se si al plat hi es el brou o l'aigua de les meues llàgrimes. Solament pense en el que hi ha a la meua ment...

Recordant cadascuna de les meues frases... cada volta que, amb el meu ingeni i astúcia l’he sorprès dient-li coses que no s'esperava, emocionant-li...
Sofrir desesperadament una necessitat de sentir una proximitat cap a ella, soc humà, per aixó vaig clavar la pota dos vegades, hi he acabat igual que ara, escoltant una música fora de l’època, música que parla sobre la vida, que més dóna....

Tanmateix passa el temps, tot es cura, les irritades nafres del cor es cicatritzen i els innocents ulls busquen altres heterovíctimes per a tindre proximitat en elles... però els records m'envaeixen, com un setge a Troya: la meua pròpia ment, vol creure’s ser reconquistat per un àngel que vola pel cel mentre jo estic caminant amb el peus en la terra i les mans a les butxaques, intentant d'aquesta manera agafar un tros del seu cabell, m'adone que ara tinc un pollastre amb creïlles com a segon plat, tot encaixa per metàfora, per l’abstractesa que em dóna aquesta vida a la babalà.

La primera lletra es pot trencar
i l'altra fa windsurf davall del mar.
El seus ulls fan el mar
i el seu somriure la felicitat,
el seu daurat cabell els rajos del sol
i l'ondulació d'aquests les ones del mar.