La matí va eixir soletjada, però la vesprada es feu plujosa, encara així vam decidir anar a menjar amb la meua dona i els meus fills al restaurant del carrer Esperanto. Luigui, el cap del local, em va invitar a una taula per a la meua família. El local era grandíssim, lluminós i l'estil de decoració era el clàssic, com abans estaven decorats els antics restaurants: amb fusta i més fusta.
Vam demanar un bon plat de pasta per a cadascun i aigua per a veure. Em vaig absentar una estoneta per anar al servei i, en aquell instant on regnava el bon ambient que creaven les converses, començà el desastre. Amb les seues Thompson van disparar a tort i a dret sense deixar veure cap persona viva. La decoració destrossada, el sòl ple de sang i aquella escena, que vaig veure desde la porta del servei sense eixir d'allà, mirant com mataven els meus fills i la meua dona, igual que van fer amb mon pare i ma mare: amb unes assassines Thompson.
No hay comentarios:
Publicar un comentario